
Per fi hi haurà una bocana tancada a garbí que farà de l’interior un port sense agitació.
M/N "Delfín del Tirreno"
En mig del tragí d’estibadors i sortejant els carretons elevadors, m’adono que per l’escala baixa una persona vestida amb uniforme de color gris, com si fos de l’Armada. Dedueixo que ha de ser un Oficial del barco, que aprofita la roba del Servei Militar per treballar a coberta. Aquest, camina cap a mi, començo a suar d’angúnia.
- Hola!, tú debes ser el nuevo Agregado. Yo soy el 1er Oficial y me llamo Jaime.
- Si, soy el Agregado, me llamo Carlos ( quin tio més serio; ¡que magres que les passaré!).
Per sorpresa meva m’agafa una maleta i em dirigeix cap a bord. Mentre pugem per l’escala reial em pregunta d'on sóc i després de dir-li que de Mataró, comença a parlar-me en català i amb accent de Lleida, per dir-me que ell és, lleidatà (no calia que ho jurés).
Després d’acompanyar-me al meu camarot ens veiem a l’oficina del barco on li lliuro la meva documentació (Llibreta de Navegació i Certificat d’alumne en pràctiques) per procedir al meu enrolament.
El mestre
Així varen començar les meves pràctiques a bord del “Delfín del Tirreno”.
Aquell 1er Oficial, tan seriós, al qual m’hi vaig dirigir com a Don Jaume, em va corregir dient-me que si volia sortir ven parat de les pràctiques li digués Jaume i punt, i que a partir d’aquell moment jo tenia que ser la seva ombra, per que en pocs dies passaria a fer la guàrdia de navegació amb el Capità, ja que no hi havia 3er Oficial.
Bé doncs, el 1er Oficial, Jaume Domingo i Queralt, de Lleida i del Barça, boig pels Beatles, va ser durant aquells mesos el meu mestre, ho dic de veritat, vaig aprendre moltíssim.
Jaume Domingo i Jo, recentment (qualsevol semblança amb les fotos anteriors.....)
Durant tot aquest temps varem anar teixint una relació, entre mestre i alumne que poc a poc es va anar consolidant en amistat.
Degut a la nostre professió perdérem el contacte durant un temps, fins que ambdós varem desembarcar definitivament, en Jaume es va presentar a la convocatòria per cobrir la plaça de Pràctic dels ports de Palamós i Sant Feliu, que va aconseguir, i jo em vaig quedar a Blanes.
Els lligams d’amistat continuen avui i em sento orgullós de tenir com amic a una persona com en Jaume, del que vaig tenir la sort d’aprendre l’ofici de la navegació.
La durada de l’obra està prevista en uns 24 mesos, es a dir, que pel març del 2012 estarà enllestida.
El resultat final ha d’ésser com el del plànol, el més important es que s’hauran acabat les agitacions interiors gràcies al nou perfil de bocana i els ultrapassaments en el dic d’abric.
A la foto ja es veu la capacitat de les camionetes, la actitud “activa” dels estibadors egipcis, i que a cada hissada només i cabien una vintena de sacs, que manualment i d’un en un, s’estibaven a la camioneta. La foto està datada entre els dies 2 i 10 de desembre de 1.975.
Recordem que dos anys abans, concretament a l’octubre de 1.973 i dintre del conflicte àrab – israelià, es va produir la guerra de Yom Kipur entre Israel i els països àrabs de Egipte i Síria. Així doncs, feia just dos anys de la crisi.
Doncs bé, quan varem quedar atracats al port d’Alexandria, em va copsar veure com les autoritats procedien a precintar l’emissora de radio (Ona Curta i Ona Mitja) i revisaven el Diari de navegació, per comprovar que no veníem de cap port israelià. Però aquí no acabava el tema, totes els vidres dels edificis del port estaven tintats de color blau marí per impedir sortir la llum a fora de nit, les entrades als edificis de la ciutat tenien barricades amb sacs de terra per protegir-les, però el que més en sorprengué va ser que durant tota la nit se sentien unes detonacions que procedien de l’aigua. Al matí en donaren la resposta..., per evitar la possible incursió de submarinistes de l’exèrcit israelià, unes pneumàtiques patrullaven pel port i anaven tirant al fons de l’aigua unes petites granades que detonaven i així, si havia un submarinista...... PUM!!!.
Tants dies atracats permetien passar hores més o menys avorrides. En una d’aquestes no se’m va ocórrer altre millor cosa que fer-me la foto que publico i on es veu al fons el Palau Ras Elteen, una de les residencies oficials dels Presidents de Egipte i antiga residencia del Rei Farouk.
Sense saber-ho, estava fotografiant un lloc prohibit a causa del conflicte bèl·lic. Algú em va veure i als pocs minuts ja teníem a bord a tres policies que venien a cercar la meva càmera de fotos i al protagonista de les mateixes, es a dir, a mi.
Això si que va ser “cangueli” i no el que posen els diaris esportius de Madrid a compte de Barça....
Em dugueren a la comissaria (si així se li podia dir) situada a l’Estació Marítima. La imatge a l’entrar a les dependencies policials em va produir un “acolloniment”...., i perdoneu-me l’expressió; el terra era de fusta i molt brut, a l’esquerra dues velles taules d’escriptori i sobre una d’elles, un funcionari dormint, segurament per l’excés de treball, a la dreta tres portes tancades, les parets volien ser blanques però més aviat eren d’un color gris barrejat de fum i brutícia (recordeu la pel·lícula “ Midnight Express”) això es el que penso que devia semblar-me tota aquesta situació, malgrat que la pel·lícula fou posterior. Em varen fer asseure en una cadira atrotinada i em digueren si volia beure una mica d’aigua o de cervesa sense alcohol, vaig dir que no, i amb la mosca darrera l’orella per que no acabava d’entendre tanta gentilesa els hi vaig preguntar si estaríem gaire rato en aquesta situació. En aquest moment, el que semblava el cap, em va preguntar quantes fotos havia fet?, que havia fotografiat?, si sabia que el port era zona militar?, mentre, el que dormia, no s’havia immutat, allò no anava amb ell.
Jo estava convençut que com a mínim m’agafarien la càmera fotogràfica i que el Capità del “Benimamet” tindria que demanar ajut a l’Ambaixador d’Espanya a El Cairo per que m’alliberessin. Però resulta que tot aquest numeret no era per res més que a canvi de que amb el meu passaport d’embarcat, els hi comprés, amb els seus diners!!, uns quants cartrons de tabac a la botiga Free Tax de l’Estació Marítima, ells em deixarien marxar, sense més, cap a bord, fins i tot amb la càmera i les fotos.
Per aconseguir unes cigarretes no veieu quin mal rato em van fer passar.
Després d’això, va arribar l’hora de les típiques serpentines. Garanteixo que això de fer servir els rotllos de paper higiènic ho he vist a totes les nostres sortides de port, però mai he vist tanta quantitat com aquell dia, devien de fer servir el paper de tot Barcelona.Totes aquestes escenes, les varen repetir una i un altre vegada, fins que als “Trincos” els hi semblava que havia quedat perfecte. Al final, cap a les 5 del matí, abandonarem el moll, simulant que ens fèiem a la mar, navegant a poc a poc per dins del port, a la vegada que es disparava un grapat de focs d’artifici, que amb la gran quantitat de fum que van provocar i degut a la calma total de vent, el “Ciudad de Compostela” va quedar envoltat d’una intensa nuvolada de fum que ens impedia veure res des de el pont al reflectir-se tota la llum de la guirnalda,¡sort del radar!.
Varen ser quasi 24 hores de treball amb La Trinca, durant les quals es produïren moltes escenes curioses, fins i tot la caiguda d’una cotxe a l’aigua del port. Hores força divertides, hores de molt de treball, hores de descans i tertúlia amb en Toni, Miquel Àngel i Josep Maria.Acabada la gravació dels exteriors (tots els interiors son decorats), tots tornarem a les nostres ocupacions habituals i jo particularment, a primera hora del matí vaig ser transbordat cap el Ciudad de Valencia.
Al cap d’unes setmanes, el Cap de la Flota em va portar un paquet a nom meu que li havia adreçat La Trinca. Era un disc signat per en Toni Cruz, en Josep Maria Mainat i en Miquel Àngel Pasqual.
Tinc la gravació completa del programa de Cap d’Any en Beta, però he estat incapaç de poder-ho digitalitzar per penjar-ho al bloc, però he trobat aquest vídeo al YouTube on es veu tot una mica.