CON PILOTO DIESTRO, NO HAY MAR SINIESTRO

dimarts, 2 de novembre de 2010

El mestre...., l'amic

Als primers anys, cada vegada que tenia que embarcar, m’envaïa aquella sensació de barreja de por i solitud pel què trobaràs i a qui trobaràs; com serà el barco on has de passar-te tants mesos i el pitjor de tot, com seran els teus futurs companys amb els que hauràs de conviure, dels quals, els que més em preocupaven era el Capità i l’Oficialitat, per allò de que jo era el nou. Aquest ha estat, sense cap mena de dubtes, el pitjor tràngol a l’hora d’embarcar, amb el que m’he sentit més indefens i més d’alguna vegada m’hauria agradat poder fugir, potser com a senyal de covardia.
L’11 de maig de 1976, amb el cor en un puny, amb l’angoixa del qui camina cap a la incertesa del desconegut, amb una maleta a cada mà, camino pel moll d’Espanya de Barcelona, al fons veig un barco de color blanc, no massa gran, descarregant amb els seus puntals unes gàbies de color groc. Penso que deu ser el meu barco. A mida que m’hi acosto puc llegir el nom a l’amura, “Delfín del Tirreno”, efectivament, aquí és a on vaig, que lleig!, com es mou el maleït!. Em fan mal els braços d’aguantar aquestes pesades maletes, i ara em tocarà pujar per l’escala reial fins a la coberta principal, que per lo petit que és el barco podria estar una mica més avall.

M/N "Delfín del Tirreno"

En mig del tragí d’estibadors i sortejant els carretons elevadors, m’adono que per l’escala baixa una persona vestida amb uniforme de color gris, com si fos de l’Armada. Dedueixo que ha de ser un Oficial del barco, que aprofita la roba del Servei Militar per treballar a coberta. Aquest, camina cap a mi, començo a suar d’angúnia.
- Hola!, tú debes ser el nuevo Agregado. Yo soy el 1er Oficial y me llamo Jaime.
- Si, soy el Agregado, me llamo Carlos ( quin tio més serio; ¡que magres que les passaré!).
Per sorpresa meva m’agafa una maleta i em dirigeix cap a bord. Mentre pugem per l’escala reial em pregunta d'on sóc i després de dir-li que de Mataró, comença a parlar-me en català i amb accent de Lleida, per dir-me que ell és, lleidatà (no calia que ho jurés).
Després d’acompanyar-me al meu camarot ens veiem a l’oficina del barco on li lliuro la meva documentació (Llibreta de Navegació i Certificat d’alumne en pràctiques) per procedir al meu enrolament.

El mestre

L'alumne

Així varen començar les meves pràctiques a bord del “Delfín del Tirreno”.
Aquell 1er Oficial, tan seriós, al qual m’hi vaig dirigir com a Don Jaume, em va corregir dient-me que si volia sortir ven parat de les pràctiques li digués Jaume i punt, i que a partir d’aquell moment jo tenia que ser la seva ombra, per que en pocs dies passaria a fer la guàrdia de navegació amb el Capità, ja que no hi havia 3er Oficial.
Bé doncs, el 1er Oficial, Jaume Domingo i Queralt, de Lleida i del Barça, boig pels Beatles, va ser durant aquells mesos el meu mestre, ho dic de veritat, vaig aprendre moltíssim.

Jaume Domingo i Jo, recentment (qualsevol semblança amb les fotos anteriors.....)

Durant tot aquest temps varem anar teixint una relació, entre mestre i alumne que poc a poc es va anar consolidant en amistat.
Degut a la nostre professió perdérem el contacte durant un temps, fins que ambdós varem desembarcar definitivament, en Jaume es va presentar a la convocatòria per cobrir la plaça de Pràctic dels ports de Palamós i Sant Feliu, que va aconseguir, i jo em vaig quedar a Blanes.
Els lligams d’amistat continuen avui i em sento orgullós de tenir com amic a una persona com en Jaume, del que vaig tenir la sort d’aprendre l’ofici de la navegació.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola! soc la Montse i després de llegir això puc dir que m'encanta aquesta historia... el mar es llibertat!! Encara que sempre fa respecte.
Per això he pensat en compartir aquí una web que et pot ser interessant...http://afavordelmar.org/?lang=ca

espero que t'agradi!

Carlos Ramos i Solà ha dit...

Moltes gràcies, Montse, la web es més que interessant!!

Far de la Banya ha dit...

És un petit luxe haver anant mantenint aquesta relació...

Jon Kepa ha dit...

Com dues gotes d'aigua.

Jo també tinc records semblants, en altre buc en navegacions molt més llunyanes. Avui ambdós estem desembarcats i ens dediquem a altres menesters.

Som bons amics.

Salutacions.

Pere Conesa Prunera ha dit...

Hola Carles! Soc Pere Conesa aquesta historia del teu bloc en particular me ha dut a uns quants anys enrrere ja que amb ell també i vaig navegar, i amb tu, uns quants anys a la Escola
de Nàutica i a la mateixa Cia.
He sabut del teu bloc pel Paquito Muñoz el que fa pocs dies vaig recuperar telefònicament i estem pendents de trobar-nos in person.
Des de el primer de novembre soc un jubilat.
Una forta abraçada!