CON PILOTO DIESTRO, NO HAY MAR SINIESTRO

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Delfín del Tirreno

M/N Delfín del Tirreno, Naviera del Atlántico
El “Delfín del Tirreno” era un barco de carga general, construït a Euskalduna a l’any 1965 i botat amb el nom de “Benimuslem”, tenia una eslora de 98,3 mts i una màniga de 14,9 mts., el seu pes mort era de 4.433 tones, amb un excés d’estabilitat força important, essent, per tant, el que s’anomena un barco dur, amb tot el que això comporta pel que fa a la incomoditat a l’hora de viure a bord. El barco es movia moltíssim, fins i tot, estant amarrat a port. La primera vegada que el vaig veure, moments abans d’embarcar-me, em vaig marejar estant a terra.

Per poca mar que trobéssim a la navegació, la sensació a bord era de temporal, les brandades eren impressionants, fins a l’extrem de tenir que col·locar les armilles salvavides sota el matalàs per fer cunya contra la mampara i així poder dormir sense sortir disparat del llit.

Aquells dinars a la cambra, amb el got a la butxaca de la camisa i el plat de sopa agafat a l’aire amb una mà, intentant mantenir la seva horitzontalitat per evitar derramar el suculent menjar (per què els cuiners sempre fan plat de cullera quan es mou el barco?), les tovalles mullades per que quedessin fermes sobre la taula i les balanceres posades per evitar, entre d’altres coses, la sortida amb tota la velocitat del món dels ganivets com si fossin punyals. Les nostres cames creuades i aferrades a les potes de la taula per no acabar topant fortament d’esquenes a la mampara. En fi, tot una classe d’equilibri i esforç físic.

1 comentari:

vicente mullor pérez ha dit...

Fue mi primer embarque de mozo 1980, mis funciones principales valdear limpiar la vajilla dar minio y aveces llevar el rumbo  al timón. En popa siempre se pescaba algún atún al currican 70 kg o más. Y los calamares mientras esperabamos atraque toda la noche con luz de popa salabre y directamente a la sartén. En verdad se movia mucho, pensar que los utensilios de cocina colgados cual gancho como anzuelo se caian inverosilmente, sobre todo en el estrecho. En el atlántico se hundia la proa y la perdias de vista casi hasta el castillo. Rumbo canarias a por platanos.
Vicente Mullor
Suerte y aventuras.