CON PILOTO DIESTRO, NO HAY MAR SINIESTRO

dilluns, 20 d’octubre de 2008

La mort d'un campió

M/N Manuel Soto, Compañía Trasmediterránea

El Manuel Soto era un ferri, es a dir un vaixell projectat per al transport de passatgers i automòbils així com per a vehicles de gran tonatge. Per això disposava d’un gran garatge, situat a la coberta principal i que anava de proa a popa en tota la seva eslora i per aprofitar l’espai, disposava també d’uns entreponts plegables de funcionament hidràulic i capaços per estibar uns cent trenta-cinc cotxes. En temporada alta era capaç de transportar uns tres-cents turismes omplint per complert el garatge i els entreponts.
En els viatges de tornada de Canàries a la Península era habitual que tots els vehicles portessin els dipòsits ben plens de combustible, per la senzilla raó de la diferència de preu entre ambdós llocs. Us imagineu el poder explosiu emmagatzemat al garatge del Manuel Soto en el cas d’un incendi....?
Malgrat totes les mesures de seguretat que preníem, el fet es que, durant la travessia de Las Palmas a Cadis, un dia després de la nostra sortida i aproximadament a les sis de la tarda, el mariner guardià efectuant la seva ronda pel garatge, observà alarmat que a l’interior d’un dels cotxes estibats a l’entrepont central, a la banda de babord, s’havia produït un incendi espectacular, amb gran profusió de flames causades per la gran quantitat de paquets que hi cremaven. Immediatament es va posar en contacte amb el pont de comandament, on era jo de guàrdia, per comunicar l’incendi, i pel seu compte, mentre jo donava l’avís d’acord amb les instruccions del “Quadre Orgànic”, trencà els vidres del cotxe incendiat i amb extintors d’escuma aconseguí reduir el foc fins que ja amb els equips de bombers de a bord i amb les mànegues es va poder sufocar totalment l’incendi. Només afegir que a l’interior del cotxe, el poder calorífic va arribar a ser molt intens i per tant les xapes de la carrosseria van estar a punt d’assolir el grau d’incandescència amb el perill d’explosió del dipòsit curull de benzina.
Ja amb l’incendi totalment sufocat ens estranyà que aquest s’hagués produït a l’interior d’un cotxe totalment tancat i quan ja feia més de dinou hores que érem navegant i per tant el cotxe estava tancat al garatge. L’enigma era servit...
El Capità va ordenar al nostramo que revisés a l’interior del cotxe. Aquest s’introduí dins del vehicle i, després d’una estona cercant entre les restes de l’equipatge totalment xopes, de sobta aparegué, per una de les finestres del cotxe, la cara ennegrida del nostramo i amb una expressió triomfant ens mostrà, agafat pel coll, un gall desplomat, socarrimat i evidentment, ja cadàver.
Després de trobar al propietari del cotxe i per tant del gall, aquest ens va informar que era un gran afeccionat a les baralles de galls i que per aquest motiu es traslladava a la Península, invitat amb el seu gall en diverses competicions. Ens digué que el seu gall era tot un “campió”. També ens confirmà que el gall viatjava a l’interior del cotxe dins d’una caixa de cartró amb els forats de ventilació. El gall va trencar el cartró i va estar picotejant tot el que va trobar intentant sortir del cotxe, fins que, picotejant uns cables produí un curtcircuit i el posterior incendi.
El més sorprenent del cas es que quan el passatger es presentà al lloc de l’incendi, en veure al nostramo amb el gall mort i socarrimat i al mateix temps, el cotxe destrossat per la contundència dels nostres bombers, la seva reacció no va ser un altre que plorar pel seu gall, del cotxe i de l’equipatge no en va fer ni cas, però no va parar de lamentar-se pel seu campió ja mort.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Marins intrèpids

M/N Las Palmas de Gran Canaria, Compañía Trasmediterránea

Al voltant de dos quarts de cinc del matí d’un dia d’agost de fa bastants anys, havent sortit de València a les 23.30 hores i estant navegant cap a Palma de Mallorca, escolto pel canal 16 de VHF un Mayday provenint d’una embarcació esportiva que demana auxili immediat i dóna com a situació, un punt al nord de Cap Caballeria, al nord de l’illa de Menorca. Al moment, Marmella Radio, respon demanant confirmació a l’embarcació esportiva, de la seva situació.
A mi em va resultar estrany escoltar l’embarcació esportiva degut a la situació que donava i que estava massa lluny de nosaltres, però a vegades la propagació atmosfèrica fa que això passi.
Ràpidament, l’estació costera, va contactar amb un altre buc de la nostra companyia, el que feia la línia Barcelona – Maó, concretament el ferri Las Palmas de Gran Canaria, i que en pocs minuts es trobà a la situació donada per l’embarcació que demanava auxili.
Així fou com vaig començar a tenir la mosca darrera l’orella, ja que jo no escoltava al Las Palmas, però sí que escoltava a l’esportiu... I resulta que l’esportiu tampoc escoltava a Las Palmas..., i per tant , Marmella Radio, va tenir que fer de pont entre els dos barcos.
Las Palmas, mitjançant l’estació costera, va demanar a l’esportiu que llancés un coet amb paracaigudes.
Al minut va contestar que l’acabava de llençar.
A tot això, jo continuava sense rebre al ferri i escoltava perfectament al iot.
Desprès d’haver llençat tot el material pirotècnic de que disposava, després de que Las Palmas, no aconseguís veure cap coet al cel al nord de Cap Caballeria i desprès d’haver transcorregut més d’una hora, l’estació costera va donar per finalitzat el tràfic de socors, ja que segons ens va informar, els coets havien estat vistos, i per tant identificat i auxiliat el iot, per una patrulla de la Guardia Civil de platges a les proximitats d’una platja propera a Castelló.
Malgrat pugui semblar mentida, garanteixo que es real.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

En "Diamante"

Diamante, sobre la farolera d'estribor del Delfín del Tirreno
Amb aquest sumptuós nom algú va batejar al gos del Capità, i quan dic “gos del Capità” em refereixo a l’animal de quatre potes i no al Capità, malgrat que algun Capità.... s’ho mereixés. El Diamante era un gos lleig, de pèl blanc, malcarat i amb cara de perdonavides, llest com tots els animals del carrer.
Mentre navegàvem, feia guàrdia al pont, juntament amb el timoner i l’oficial de guàrdia. Amb mal temps, te’l trobaves sempre entre les cames, cercant el contacte amb l’ésser humà, i llavors era quan t’oferia la seva vessant més tendre, acceptant carícies i festes.
Al arribar a port, el primer tripulant en desembarcar, just al baixar l’escala reial, fins i tot abans de la pujada de les autoritats sanitàries i de duanes, era en Diamante. No el vèiem en tot el temps de l’estada a port (ningú ha sabut mai, on anava i què feia) però mai va perdre el barco, sempre arribava a bord just a temps i en l’últim minut. El més curiós és que alguna vegada algun mariner va perdre el barco, però en Diamante mai, i això que a cada port salpàvem a hores diferents. Com ho sabia ?. Quin rellotge feia servir ?....
De fet, el Diamante no era l’únic component de la fauna de a bord. Efectivament, també hi havia una gossa pastor alemany nomenada “Laika”, però era una gossa amb veritables dificultats de visió pel que tenia que treballar per l’olfacte, això sumat a que era un animal força covard, generava situacions un pèl compromeses per tots nosaltres, sobre tot a l’hora de l’embarcament dels pràctics als quals al no veure’ls bé i no tenir coneixement de la seva olor, pensant que podien ser un perill per la seva integritat (no crec que pensés en la nostre) intentava defendre’s saltant amb les potes davanteres sobre l’espantat Pràctic, el qual no pensava en res més que fugir a tota pressa cap el bot de pràctics.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Delfín del Tirreno

M/N Delfín del Tirreno, Naviera del Atlántico
El “Delfín del Tirreno” era un barco de carga general, construït a Euskalduna a l’any 1965 i botat amb el nom de “Benimuslem”, tenia una eslora de 98,3 mts i una màniga de 14,9 mts., el seu pes mort era de 4.433 tones, amb un excés d’estabilitat força important, essent, per tant, el que s’anomena un barco dur, amb tot el que això comporta pel que fa a la incomoditat a l’hora de viure a bord. El barco es movia moltíssim, fins i tot, estant amarrat a port. La primera vegada que el vaig veure, moments abans d’embarcar-me, em vaig marejar estant a terra.

Per poca mar que trobéssim a la navegació, la sensació a bord era de temporal, les brandades eren impressionants, fins a l’extrem de tenir que col·locar les armilles salvavides sota el matalàs per fer cunya contra la mampara i així poder dormir sense sortir disparat del llit.

Aquells dinars a la cambra, amb el got a la butxaca de la camisa i el plat de sopa agafat a l’aire amb una mà, intentant mantenir la seva horitzontalitat per evitar derramar el suculent menjar (per què els cuiners sempre fan plat de cullera quan es mou el barco?), les tovalles mullades per que quedessin fermes sobre la taula i les balanceres posades per evitar, entre d’altres coses, la sortida amb tota la velocitat del món dels ganivets com si fossin punyals. Les nostres cames creuades i aferrades a les potes de la taula per no acabar topant fortament d’esquenes a la mampara. En fi, tot una classe d’equilibri i esforç físic.