PROBLEMES DEL PRÀCTIC

M/N Delfín del Cantábrico de la Naviera del Atlántico

Estant de 2on Oficial al “Delfín del Cantábrico”, que era un barco de carrega construït allà pels finals del anys 50, amb el pont al mig, quatre bodegues, dues a proa i dues a popa i un francbord considerable que feia que tots els imbornals estiguessin per sobre la línia de flotació. Era un d’aquells barcos en els que podies comptar les revolucions del motor estant de peu dret, amb les vibracions de la coberta. En fi, un barco, on el meu camarot estava dins la xemeneia i per tant, el “portillo” tenia els colors de la contrasenya de la companyia.
El “Delfín del Cantábrico”, antic “El Baztán” de 2.464,6 TRB, amb una velocitat de creuer de 12 nusos, feia línia regular entre la Península i Palma de Mallorca amb Canàries. Està clar que transportàvem plàtans de Canàries cap a munt i de tot i força cap a vall.
Doncs bé, a la tarda d’un dia d’abril de 1.979, una vegada finalitzades les operacions de descarrega de plàtans al port de Palma de Mallorca, amb les escotilles tancades i els puntals trincats, ens disposem per iniciar la maniobra de sortida cap a Las Palmas de Gran Canària assistits pel pràctic de torn del port de Palma.
No cal recordar que en aquells anys, (suposo que encara es costum), els pràctics de tots els ports (i també moltes autoritats) acostumaven a endur-se’n quelcom de “pacotilla”, es a dir, uns formatgets, unes ampolles de whisky, uns cartonets de tabac, etc.
Ja lliures en el canal de sortida, el pràctic s’acomiada i demana que li col·loquin l’escala reial en vers de l’escala de gat, per poder desembarcar amb comoditat i tranquil·litat, ja que no disposa de mans lliures per poder agafar-se, degut a les bosses plenes que du.
Rebo l’ordre del Capità, i des de la maniobra de popa, juntament amb els mariners, ens disposem a arriar i afermar l’escala reial per que el pràctic pugui desembarcar cap el bot que el ve a recollir.
En un moment, l’escala reial està preparada i el bot de pràctics s’acosta al nostre costat per col·locar-se en posició a fi i efecte de recollir al nostre pràctic.
Recordo que ja he dit, que en el “Delfín del Cantábrico” tots els imbornals quedaven bastant per sobre de la flotació, i quan en refereixo als imbornals, parlo de tots, fins i tot, els dels wàters.
Bé, retorno al moment en que el pràctic inicia el seu descens per l’escala reial. En aquest moment i just quan el bot del pràctic està sota l’escala, per aquelles inoportunes casualitats de la vida, un dels nostres tripulants amb una lleugera indisposició estomacal va fer ús del wàter del costat per on desembarcava el pràctic i al moment i per l’imbornal corresponent, va sortir el que tots imaginem i sabem i va anar a parar sobre el cap del patró del bot del pràctic, el qual, encara no restablert de la primera andanada, va tenir que aguantar tot seguit, com li anava sobre el cap tot el paper que eixuga...., la feina ben feta.
El patró del bot només va ser capaç de dir, “m’ecagum sa puta, tots es pijats per sobre”.

Nit de Sant Esteve a Blanes

Només puc dir que en 18 anys que fa que dirigeixo el Port Esportiu de Blanes, mai havia vist un temporal com aquest.
Mireu aquests vídeos, i sobren els comentaris.

">









Ha estat una nit molt llarga per tots nosaltres, moltes hores substituin i reforzant amarres, malgrat tot hem tingut danys, però, comparat amb el viscut al moll pesquer, els nostres mals han estat minsos. Mariners del club, guardes de seguretat, Director Esportiu, etc., gràcies. Hem aguantat la nit amb uns "termos" de brou que ens ha preparat el "Xato" (Xef) del nostre Restaurant, gràcies també.
Gràcies a la Gerent de Ports de la Generalitat per estar presencialment amb els pescadors i amb nosaltres.
I als professionals que heu perdut els vostres barcos, vull donar-vos el meu suport i donar gràcies a Déu per que no heu patit danys personals.

Tornaré després de les Festes

La mort d'un campió

M/N Manuel Soto, Compañía Trasmediterránea

El Manuel Soto era un ferri, es a dir un vaixell projectat per al transport de passatgers i automòbils així com per a vehicles de gran tonatge. Per això disposava d’un gran garatge, situat a la coberta principal i que anava de proa a popa en tota la seva eslora i per aprofitar l’espai, disposava també d’uns entreponts plegables de funcionament hidràulic i capaços per estibar uns cent trenta-cinc cotxes. En temporada alta era capaç de transportar uns tres-cents turismes omplint per complert el garatge i els entreponts.
En els viatges de tornada de Canàries a la Península era habitual que tots els vehicles portessin els dipòsits ben plens de combustible, per la senzilla raó de la diferència de preu entre ambdós llocs. Us imagineu el poder explosiu emmagatzemat al garatge del Manuel Soto en el cas d’un incendi....?
Malgrat totes les mesures de seguretat que preníem, el fet es que, durant la travessia de Las Palmas a Cadis, un dia després de la nostra sortida i aproximadament a les sis de la tarda, el mariner guardià efectuant la seva ronda pel garatge, observà alarmat que a l’interior d’un dels cotxes estibats a l’entrepont central, a la banda de babord, s’havia produït un incendi espectacular, amb gran profusió de flames causades per la gran quantitat de paquets que hi cremaven. Immediatament es va posar en contacte amb el pont de comandament, on era jo de guàrdia, per comunicar l’incendi, i pel seu compte, mentre jo donava l’avís d’acord amb les instruccions del “Quadre Orgànic”, trencà els vidres del cotxe incendiat i amb extintors d’escuma aconseguí reduir el foc fins que ja amb els equips de bombers de a bord i amb les mànegues es va poder sufocar totalment l’incendi. Només afegir que a l’interior del cotxe, el poder calorífic va arribar a ser molt intens i per tant les xapes de la carrosseria van estar a punt d’assolir el grau d’incandescència amb el perill d’explosió del dipòsit curull de benzina.
Ja amb l’incendi totalment sufocat ens estranyà que aquest s’hagués produït a l’interior d’un cotxe totalment tancat i quan ja feia més de dinou hores que érem navegant i per tant el cotxe estava tancat al garatge. L’enigma era servit...
El Capità va ordenar al nostramo que revisés a l’interior del cotxe. Aquest s’introduí dins del vehicle i, després d’una estona cercant entre les restes de l’equipatge totalment xopes, de sobta aparegué, per una de les finestres del cotxe, la cara ennegrida del nostramo i amb una expressió triomfant ens mostrà, agafat pel coll, un gall desplomat, socarrimat i evidentment, ja cadàver.
Després de trobar al propietari del cotxe i per tant del gall, aquest ens va informar que era un gran afeccionat a les baralles de galls i que per aquest motiu es traslladava a la Península, invitat amb el seu gall en diverses competicions. Ens digué que el seu gall era tot un “campió”. També ens confirmà que el gall viatjava a l’interior del cotxe dins d’una caixa de cartró amb els forats de ventilació. El gall va trencar el cartró i va estar picotejant tot el que va trobar intentant sortir del cotxe, fins que, picotejant uns cables produí un curtcircuit i el posterior incendi.
El més sorprenent del cas es que quan el passatger es presentà al lloc de l’incendi, en veure al nostramo amb el gall mort i socarrimat i al mateix temps, el cotxe destrossat per la contundència dels nostres bombers, la seva reacció no va ser un altre que plorar pel seu gall, del cotxe i de l’equipatge no en va fer ni cas, però no va parar de lamentar-se pel seu campió ja mort.

Marins intrèpids

M/N Las Palmas de Gran Canaria, Compañía Trasmediterránea

Al voltant de dos quarts de cinc del matí d’un dia d’agost de fa bastants anys, havent sortit de València a les 23.30 hores i estant navegant cap a Palma de Mallorca, escolto pel canal 16 de VHF un Mayday provenint d’una embarcació esportiva que demana auxili immediat i dóna com a situació, un punt al nord de Cap Caballeria, al nord de l’illa de Menorca. Al moment, Marmella Radio, respon demanant confirmació a l’embarcació esportiva, de la seva situació.
A mi em va resultar estrany escoltar l’embarcació esportiva degut a la situació que donava i que estava massa lluny de nosaltres, però a vegades la propagació atmosfèrica fa que això passi.
Ràpidament, l’estació costera, va contactar amb un altre buc de la nostra companyia, el que feia la línia Barcelona – Maó, concretament el ferri Las Palmas de Gran Canaria, i que en pocs minuts es trobà a la situació donada per l’embarcació que demanava auxili.
Així fou com vaig començar a tenir la mosca darrera l’orella, ja que jo no escoltava al Las Palmas, però sí que escoltava a l’esportiu... I resulta que l’esportiu tampoc escoltava a Las Palmas..., i per tant , Marmella Radio, va tenir que fer de pont entre els dos barcos.
Las Palmas, mitjançant l’estació costera, va demanar a l’esportiu que llancés un coet amb paracaigudes.
Al minut va contestar que l’acabava de llençar.
A tot això, jo continuava sense rebre al ferri i escoltava perfectament al iot.
Desprès d’haver llençat tot el material pirotècnic de que disposava, després de que Las Palmas, no aconseguís veure cap coet al cel al nord de Cap Caballeria i desprès d’haver transcorregut més d’una hora, l’estació costera va donar per finalitzat el tràfic de socors, ja que segons ens va informar, els coets havien estat vistos, i per tant identificat i auxiliat el iot, per una patrulla de la Guardia Civil de platges a les proximitats d’una platja propera a Castelló.
Malgrat pugui semblar mentida, garanteixo que es real.

En "Diamante"

Diamante, sobre la farolera d'estribor del Delfín del Tirreno

Amb aquest sumptuós nom algú va batejar al gos del Capità, i quan dic “gos del Capità” em refereixo a l’animal de quatre potes i no al Capità, malgrat que algun Capità.... s’ho mereixés. El Diamante era un gos lleig, de pèl blanc, malcarat i amb cara de perdonavides, llest com tots els animals del carrer.
Mentre navegàvem, feia guàrdia al pont, juntament amb el timoner i l’oficial de guàrdia. Amb mal temps, te’l trobaves sempre entre les cames, cercant el contacte amb l’ésser humà, i llavors era quan t’oferia la seva vessant més tendre, acceptant carícies i festes.
Al arribar a port, el primer tripulant en desembarcar, just al baixar l’escala reial, fins i tot abans de la pujada de les autoritats sanitàries i de duanes, era en Diamante. No el vèiem en tot el temps de l’estada a port (ningú ha sabut mai, on anava i què feia) però mai va perdre el barco, sempre arribava a bord just a temps i en l’últim minut. El més curiós és que alguna vegada algun mariner va perdre el barco, però en Diamante mai, i això que a cada port salpàvem a hores diferents. Com ho sabia ?. Quin rellotge feia servir ?....

De fet, el Diamante no era l’únic component de la fauna de a bord. Efectivament, també hi havia una gossa pastor alemany nomenada “Laika”, però era una gossa amb veritables dificultats de visió pel que tenia que treballar per l’olfacte, això sumat a que era un animal força covard, generava situacions un pèl compromeses per tots nosaltres, sobre tot a l’hora de l’embarcament dels pràctics als quals al no veure’ls bé i no tenir coneixement de la seva olor, pensant que podien ser un perill per la seva integritat (no crec que pensés en la nostre) intentava defendre’s saltant amb les potes davanteres sobre l’espantat Pràctic, el qual no pensava en res més que fugir a tota pressa cap el bot de pràctics.

Delfín del Tirreno

M/N Delfín del Tirreno, Naviera del Atlántico

El “Delfín del Tirreno” era un barco de carga general, construït a Euskalduna a l’any 1965 i botat amb el nom de “Benimuslem”, tenia una eslora de 98,3 mts i una màniga de 14,9 mts., el seu pes mort era de 4.433 tones, amb un excés d’estabilitat força important, essent, per tant, el que s’anomena un barco dur, amb tot el que això comporta pel que fa a la incomoditat a l’hora de viure a bord. El barco es movia moltíssim, fins i tot, estant amarrat a port. La primera vegada que el vaig veure, moments abans d’embarcar-me, em vaig marejar estant a terra.

Per poca mar que trobéssim a la navegació, la sensació a bord era de temporal, les brandades eren impressionants, fins a l’extrem de tenir que col·locar les armilles salvavides sota el matalàs per fer cunya contra la mampara i així poder dormir sense sortir disparat del llit.

Aquells dinars a la cambra, amb el got a la butxaca de la camisa i el plat de sopa agafat a l’aire amb una mà, intentant mantenir la seva horitzontalitat per evitar derramar el suculent menjar (per què els cuiners sempre fan plat de cullera quan es mou el barco?), les tovalles mullades per que quedessin fermes sobre la taula i les balanceres posades per evitar, entre d’altres coses, la sortida amb tota la velocitat del món dels ganivets com si fossin punyals. Les nostres cames creuades i aferrades a les potes de la taula per no acabar topant fortament d’esquenes a la mampara. En fi, tot una classe d’equilibri i esforç físic.

Rumbs vermells i rumbs blaus

M/N Cierzo, Compañía Trasmediterránea

Estant fent línia regular, Península - Illes Canàries, amb un vaixell de càrrega refrigerada, recordo aquell Capità, del que no donaré dades, que només embarcar, va pujar directament al pont de comandament del vaixell portant a cada mà un retolador, un de vermell i un altre de color blau. Per la meva sorpresa, em va fer treure les cartes de navegació del nostre viatge, i tot decidit i amb el regla i transportador a mà, va traçar tots els rumbs d’anada amb el retolador blau i tots els rumbs de tornada amb el retolador vermell.
Tot seguit em digué, "A partir d’ara, tots vigilareu, a les vostres guàrdies, que naveguem sempre sobre aquestes línies i no vull cap altre rumb que no sigui el que està traçat amb el retolador".

!!! I tants anys estudiant a l’Escola de Nàutica dient-nos que a la carta només es treballa amb llapis i goma d’esborrar !!!.

Mesos més tard, embarcà el relleu del 3er Oficial, procedent de vacances. Aquest era un personatge un pel peculiar, tant per la seva manera de ser com per la seva pulcritud i cura de la seva imatge personal (per no dir-ho, d’un altre manera).
Les seves guàrdies nocturnes començaven amb un bon llonguet torrat, mantega i melmelada i com no, amb el corresponent cafè amb llet, tot això, servit pel timoner de guàrdia i fent servir com a tovalles la carta de navegació. Com que la seva “finura” a l’hora de menjar no era la més adient, al cap d’uns dies vaig descobrir a la carta de navegació unes noves illes, entre la Península i Canàries. Amb la resta d’oficials les varem nomenar “Mermelade Islands”.