La mort d'un campió

M/N Manuel Soto, Compañía Trasmediterránea

El Manuel Soto era un ferri, es a dir un vaixell projectat per al transport de passatgers i automòbils així com per a vehicles de gran tonatge. Per això disposava d’un gran garatge, situat a la coberta principal i que anava de proa a popa en tota la seva eslora i per aprofitar l’espai, disposava també d’uns entreponts plegables de funcionament hidràulic i capaços per estibar uns cent trenta-cinc cotxes. En temporada alta era capaç de transportar uns tres-cents turismes omplint per complert el garatge i els entreponts.
En els viatges de tornada de Canàries a la Península era habitual que tots els vehicles portessin els dipòsits ben plens de combustible, per la senzilla raó de la diferència de preu entre ambdós llocs. Us imagineu el poder explosiu emmagatzemat al garatge del Manuel Soto en el cas d’un incendi....?
Malgrat totes les mesures de seguretat que preníem, el fet es que, durant la travessia de Las Palmas a Cadis, un dia després de la nostra sortida i aproximadament a les sis de la tarda, el mariner guardià efectuant la seva ronda pel garatge, observà alarmat que a l’interior d’un dels cotxes estibats a l’entrepont central, a la banda de babord, s’havia produït un incendi espectacular, amb gran profusió de flames causades per la gran quantitat de paquets que hi cremaven. Immediatament es va posar en contacte amb el pont de comandament, on era jo de guàrdia, per comunicar l’incendi, i pel seu compte, mentre jo donava l’avís d’acord amb les instruccions del “Quadre Orgànic”, trencà els vidres del cotxe incendiat i amb extintors d’escuma aconseguí reduir el foc fins que ja amb els equips de bombers de a bord i amb les mànegues es va poder sufocar totalment l’incendi. Només afegir que a l’interior del cotxe, el poder calorífic va arribar a ser molt intens i per tant les xapes de la carrosseria van estar a punt d’assolir el grau d’incandescència amb el perill d’explosió del dipòsit curull de benzina.
Ja amb l’incendi totalment sufocat ens estranyà que aquest s’hagués produït a l’interior d’un cotxe totalment tancat i quan ja feia més de dinou hores que érem navegant i per tant el cotxe estava tancat al garatge. L’enigma era servit...
El Capità va ordenar al nostramo que revisés a l’interior del cotxe. Aquest s’introduí dins del vehicle i, després d’una estona cercant entre les restes de l’equipatge totalment xopes, de sobta aparegué, per una de les finestres del cotxe, la cara ennegrida del nostramo i amb una expressió triomfant ens mostrà, agafat pel coll, un gall desplomat, socarrimat i evidentment, ja cadàver.
Després de trobar al propietari del cotxe i per tant del gall, aquest ens va informar que era un gran afeccionat a les baralles de galls i que per aquest motiu es traslladava a la Península, invitat amb el seu gall en diverses competicions. Ens digué que el seu gall era tot un “campió”. També ens confirmà que el gall viatjava a l’interior del cotxe dins d’una caixa de cartró amb els forats de ventilació. El gall va trencar el cartró i va estar picotejant tot el que va trobar intentant sortir del cotxe, fins que, picotejant uns cables produí un curtcircuit i el posterior incendi.
El més sorprenent del cas es que quan el passatger es presentà al lloc de l’incendi, en veure al nostramo amb el gall mort i socarrimat i al mateix temps, el cotxe destrossat per la contundència dels nostres bombers, la seva reacció no va ser un altre que plorar pel seu gall, del cotxe i de l’equipatge no en va fer ni cas, però no va parar de lamentar-se pel seu campió ja mort.