Ja soc marino!

El "Benimamet" de la Naviera de Exportación Agricola S.A.

El 27 de novembre de 1975, una setmana desprès de la mort de Franco, embarco en el Benimamet amarrat al moll del Rellotge de Barcelona. Bandera a mitja asta, expectació nacional i internacional per veure com es desenvolupant els esdeveniments. Ja tenim Rei.
El meu primer embarcament.
Després de tant de temps estudiant a l’Escola Oficial de Nàutica de Barcelona ja tinc el meu flamant Certificat d’Alumne de Nàutica. Ja soc marino!.... però... i ara què?.
Ara, estic disposat a menjar-me el mon, tragar-me tots els temporals i galernes, i a posar en pràctica tots aquells coneixements que m’han donat a l’Escola de Nàutica, i que, a la fi, es demostren totalment desfasats, rudimentaris i força inútils. Dins la meva maleta també porto les “Tablas Náuticas” i el “Almanque Náutico 1.975” ja que com que els vaig haver de comprar a primers d’any a l’Escola, els aprofitaré per el que resta d’any, malgrat que ja suposo que a bord hi deuen ser.A primera hora del matí em presento amb la meva maleta al moll del Rellotge i allà està el Benimamet -¡Déu meu, que petit que es!-. Pujo per l’escala reial i em rep un mariner que m’acompanya davant del Capità -“El Viejo”, segons el mariner-. Fetes les presentacions, acompanyades pel telegrama del cap de personal amb la meva ordre d’embarcament, deixo la documentació personal per procedir a fer-me el contracte i l’alta a la Seguretat Social. Mentre, l’Alumne que desembarca, un mallorquí que ja finalitza les pràctiques -¡quina enveja!- m’ensenya la cabina -bé, si a allò se li podia dir cabina-. Es tant estreta que si estiro els braços lateralment toco les mampares, es a dir, l’amplada, no supera el 1,80 mts. Només entrar a la dreta hi havia un petit armari que feia de peu del llit, en l’espai que quedava entre el llit, situat a babord, i la mampara d’estribord, hi havia una tauleta amb una cadira. El meu col·lega, ja veterà, em comunica que el wc i la dutxa estan a la coberta inferior i que son per tots els oficials a excepció del “Vell” que en té de propi. Però jo li pregunto, on carai em rento les mans o les dens al matí. Amb cara de veterà davant del neòfit, aixeca la tapa superior de la tauleta i descobreix un lavabo que hi havia al seu interior!!.

El "Benimamet" carregat d'autobusos rumb a Alexandria

Controlats els temes d'estatge, vàrem anar a conèixer al 1er Oficial i d’ací cap a coberta on començaven a embarcar, concretament sobre les tapes de les escotilles de les dues bodegues, 12 autobusos per les línies urbanes de El Caire, que descarregaríem al port d’Alexandria (Egipte). A més, el barco venia amb les bodegues i entreponts atapeïts de patates embarcades a Zeebruge (Països Baixos).
Finalitzades les operacions de càrrega, el 1er Oficial em va enviar a llegir els calats, per la qual cosa baixo al moll i em dirigeixo primer a popa i després a proa, quan torno de proa miro cap a bord i, si més no, em sobte comprovar que els autobusos son més llargs que la màniga del barco. ¡Aquí si que podríem dir que a sota els autobusos hi havia el Benimamet! .
Per fi sortim a mar, entre puntes desembarca el pràctic i a les 13.48 hores donem “avant tota” i “acabat amb motors” i el Capità posa rumb a Cap Caballeria al nord de Menorca per des d’allà donar rumb a la Illeta del Toro (sud de Sardenya) i d’ací rumb a Alexandria.
Ja som a mar obert, i ja estic al pont de comandament d’un barco en plena navegació. Estic tant nerviós i tinc tanta por a marejar-me, que començo a notar que aquest “candrai” es mou un pel massa per la mar que hi ha.
Ai, Ai, Ai,....aguanta Carlos que no es qüestió de que tota la tripulació se n’en foti del teu mareig i paguis la novatada. Passen les hores i arriba el moment d’entrar de guàrdia al pont, (20.00 hores) amb el “Vell”.
Ja han passat 4 hores i ja he fet la meva primera guàrdia sense cap novetat i havent aguantat el tipus sense marejar-me massa, o al menys sense donar mostres de que ho estic.
Passo la nit intentant dormir en aquest llit súper estret, i es fan les set del matí, em llevo i després de l’excursió a la dutxa, m’adono que no es tant fàcil dutxar-se quan el terra es mou i per tant has d’anar cercant l’aigua que sempre cau verticalment.
Tot decidit entro al menjador amb la intenció d’esmorzar alguna cosa. Quan sec a taula, li demano al cambrer un cafè amb llet i una mica de pa amb mantega i melmelada. Tenint l’esmorzar a taula, poso tres cullerades de sucre al cafè amb llet -m’agrada molt dolç-, sense saber ni adonar-me, que el cafè amb llet estava fet amb llet condensada -¡no m’agrada tant dolç!-. Quan aquesta extremada dolçor va entrar per la meva boca..., em va faltar temps per trobar una sortida a coberta i treure tot el poc que hi havia dins el meu estómac. Crec que em va sortir, fins i tot, l’anima.
Des d’aquest moment, els meus mareigs es varen comptar per singladura feta amb el Benimamet.