CON PILOTO DIESTRO, NO HAY MAR SINIESTRO

diumenge, 2 de maig de 2010

Una innocent foto, i un gran esglai








Desprès de 6 dies de navegació varem arribar a Alexandria, procedents de Barcelona, per a la descàrrega dels 16 autobusos que portàvem a coberta sobre les tapes d’escotilla i dels quals ja n’he fet menció en un post anterior, i també les 2.500 tones de patates ensacades que varen ser embarcades a Zeebrugge (Bèlgica).
Per aquesta operació de càrrega al port belga només es necessitaren 18 hores de feina per part dels estibadors; quasi el mateix que els 8 dies que tinguérem que estar a Alexandria per la descàrrega.


A la foto ja es veu la capacitat de les camionetes, la actitud “activa” dels estibadors egipcis, i que a cada hissada només i cabien una vintena de sacs, que manualment i d’un en un, s’estibaven a la camioneta. La foto està datada entre els dies 2 i 10 de desembre de 1.975.
Recordem que dos anys abans, concretament a l’octubre de 1.973 i dintre del conflicte àrab – israelià, es va produir la guerra de Yom Kipur entre Israel i els països àrabs de Egipte i Síria. Així doncs, feia just dos anys de la crisi.
Doncs bé, quan varem quedar atracats al port d’Alexandria, em va copsar veure com les autoritats procedien a precintar l’emissora de radio (Ona Curta i Ona Mitja) i revisaven el Diari de navegació, per comprovar que no veníem de cap port israelià. Però aquí no acabava el tema, totes els vidres dels edificis del port estaven tintats de color blau marí per impedir sortir la llum a fora de nit, les entrades als edificis de la ciutat tenien barricades amb sacs de terra per protegir-les, però el que més en sorprengué va ser que durant tota la nit se sentien unes detonacions que procedien de l’aigua. Al matí en donaren la resposta..., per evitar la possible incursió de submarinistes de l’exèrcit israelià, unes pneumàtiques patrullaven pel port i anaven tirant al fons de l’aigua unes petites granades que detonaven i així, si havia un submarinista...... PUM!!!.

Tants dies atracats permetien passar hores més o menys avorrides. En una d’aquestes no se’m va ocórrer altre millor cosa que fer-me la foto que publico i on es veu al fons el Palau Ras Elteen, una de les residencies oficials dels Presidents de Egipte i antiga residencia del Rei Farouk.
Sense saber-ho, estava fotografiant un lloc prohibit a causa del conflicte bèl·lic. Algú em va veure i als pocs minuts ja teníem a bord a tres policies que venien a cercar la meva càmera de fotos i al protagonista de les mateixes, es a dir, a mi.
Això si que va ser “cangueli” i no el que posen els diaris esportius de Madrid a compte de Barça....
Em dugueren a la comissaria (si així se li podia dir) situada a l’Estació Marítima. La imatge a l’entrar a les dependencies policials em va produir un “acolloniment”...., i perdoneu-me l’expressió; el terra era de fusta i molt brut, a l’esquerra dues velles taules d’escriptori i sobre una d’elles, un funcionari dormint, segurament per l’excés de treball, a la dreta tres portes tancades, les parets volien ser blanques però més aviat eren d’un color gris barrejat de fum i brutícia (recordeu la pel·lícula “ Midnight Express”) això es el que penso que devia semblar-me tota aquesta situació, malgrat que la pel·lícula fou posterior. Em varen fer asseure en una cadira atrotinada i em digueren si volia beure una mica d’aigua o de cervesa sense alcohol, vaig dir que no, i amb la mosca darrera l’orella per que no acabava d’entendre tanta gentilesa els hi vaig preguntar si estaríem gaire rato en aquesta situació. En aquest moment, el que semblava el cap, em va preguntar quantes fotos havia fet?, que havia fotografiat?, si sabia que el port era zona militar?, mentre, el que dormia, no s’havia immutat, allò no anava amb ell.
Jo estava convençut que com a mínim m’agafarien la càmera fotogràfica i que el Capità del “Benimamet” tindria que demanar ajut a l’Ambaixador d’Espanya a El Cairo per que m’alliberessin. Però resulta que tot aquest numeret no era per res més que a canvi de que amb el meu passaport d’embarcat, els hi comprés, amb els seus diners!!, uns quants cartrons de tabac a la botiga Free Tax de l’Estació Marítima, ells em deixarien marxar, sense més, cap a bord, fins i tot amb la càmera i les fotos.
Per aconseguir unes cigarretes no veieu quin mal rato em van fer passar.